Carlos Sánchez-Valverde Visus

Educador Social. Professor d'Educació Social a la UB

Carlos Sánchez-Valverde V. és educador social des de fa més de 30 anys.

Sempre lligat a l'àmbit de la infància i adolescència, actualment està adscrit al "CRAE Pujades", centre residencial educatiu per a infants en situació de risc social, dependent de l'DGAIA. Ha treballat en altres centres amb joves (Comunitat Juvenil Les Corts), amb infància (CRAE Comunitat Infantil de Sant Andreu) i amb primera infància (Llar Verge de Mostserrrat), i també com a educador de carrer a Pamplona i Saragossa en el Moviment Pioners.

És llicenciat en Història Contemporània i doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi referida a la "Història de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona".

És professor associat de la Facultat de Pedagogia de la UB en diferents assignatures d'Educació Social i Màsters.

Ha assumit diferents responsabilitats en les diferents organitzacions col · lectives dels educadors i educadores socials des de la creació de l'APEEC (Associació Professional d'Educadors Especialitzats de Catalunya) el 1983.

Ha format part, com a professional especialitzat, en les Avaluacions dutes a terme per l'AQU (Agència de Qualitat Universitat) de les formacions d'Educació Social, impartides per la UB i la UAB.

Ha publicat llibres (sobre la Junta de Protecció a la Infància) i ha participat en obres col · lectives (sobre temes d'Història de l'Educació Social, Aprenentatge Servei, el Sistema d'atenció a la Infància de Catalunya, Història oral, etc.). Ha publicat articles en diferents revistes (Temps d'Educació; Educació i Història: Revista d'Història de l'Educació; Butlletí d'Infància, Educació Social-Revista d'intervenció socioeducativa). Col · labora a Quaderns d'Educació Social i és Editor-Coordinador General de la Revista d'Educació Social, RES. (www.eduso.net /res)

Les tres coses que he après

No és el mateix ser competent que ser capaç, ni autònom.

Educativament, vivim sota el domini de les competències. Però, assolir en el procés d'aprenentatge determinades competències no és sinònim de ser capaç. Ni autònom. Un subjecte autònom serà aquell que tingui assegurades les capacitats centrals per autors com Martha Nussbaum: 1) Vida: Tota persona hauria de ser capaç de tenir una vida d'una duració normal. 2) Salut corporal: Tenir adequades condicions de salut, alimentació i habitatge. 3) Integritat corporal: Gaudir de llibertat de moviments i seguretat. 4) Sentits, imaginació i pensament: Rebre una educació que permeti desenvolupar aquestes capacitats i un ambient de llibertat per a manifestar desitjos i creences. 5) Emocions: Capacitat d'amar, d'estar agraït en les diverses formes d'associació humana. 6) Raó pràctica: Ser capaç de formular una concepció del bé i un pla de vida. 7) Afiliació: Capacitat de viure amb altres, d'establir relacions socials, de ser respetat i no discriminat. 8) Altres espècies: Ser capaç de respectar als animals, les plantes i altres demás espècies del món natural. 9) Joc: Ser capaç de jugar i riure. 10) Control sobre el propi ambient: Gaudir d'oportunitats de participació política, drets de propietat i del treball. Paulo Freire deia: "Reduir la pràctica educativa a un pur saber perifèric del ser de les coses és un absurd. No estic en el món per aprendre tan sols a asseure’m en una cadira, sinó també per aprendre a fer la cadira i per saber a qui serveixo fent la cadira”

L'extraordinari poder que tenim els educadors i educadores i el perill que patim d'acabar com a "gestors diferencials de les poblacions i assignadors del destí de les persones a les que eduquem"

La vulnerabilitat, en aquest època líquida (Bauman) i flexible (Sennett) que estem vivint, ha passat a ser una categoria que engloba a la majoria de la població. Estar dins o fora del mercat de treball ja no és cap assegurança davant el risc de patir exclusió. La acció i intervenció socioeducativa ( més encara més quan s'encarna en un escenari social) està patint l'augment dels encàrrecs de control social i de gestió diferencial de les poblacions, com diria Robert Castel. Les preguntes sobre si, com a professionals, som antídots o factors d'estigmatització i etiquetatge, o sobre si treballem en el "control i gestió" o en l'elaboració d'aquestes situacions amb les poblacions vulnerables que la pateixen, són aquí. Els educadors i educadores haurien de possibilitar la emergència de l'espai (no tan solss fìsic: també emocional, relacional, afectiu) on es produeixi la descodificació de l'experiència biogràfica, grupal, social (i la seva expressió simbòlica) i pugui emergir una nova recodificació (Freire; Guerau de Arellano), oferint així noves oportunitats que trenquin la dinàmica de “l'assignació de destins” (Núñez).

Quan vaig entendre que per a educar, com deia el meu vell amic (ja desaparegut) Faustino Guerau de Arellano: l'educador ha de veure-ho tot, intervenir poc i dissimular moltíssim."

La funció del educador ha de ser d'un acompanyament respectuós a la diversitat que cada projecte humà significa. Richard Sennett, ens parla de "la relació de respecte". I ens recorda que sense el reconeixement de l'altre com a igual, no es pot traspassar la barrera de la pietat cap a la solidaritat i l'ajuda (Sennett va estudiar les formes degradants de la compassió, sigui la impersonal burocràcia o el voluntariat intrusiu) i que l'altre ens viurà així com a humiliadors de la seva situació. Adela Cortina parlarà d'una "ètica del recononeixement compassiu".

Formulari de cerca

Les tres coses que he après

No és el mateix ser competent que ser capaç, ni autònom.

L'extraordinari poder que tenim els educadors i educadores i el perill que patim d'acabar com a "gestors diferencials de les poblacions i assignadors del destí de les persones a les que eduquem"

Quan vaig entendre que per a educar, com deia el meu vell amic (ja desaparegut) Faustino Guerau de Arellano: l'educador ha de veure-ho tot, intervenir poc i dissimular moltíssim."