Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Passo la infantesa i joventut a Salamanca, on estudio Pedagogia i Psicologia. La meva trajectòria professional comença a Madrid, com a professor de batxillerat durant cinc anys. I la meva carrera professional com a professor universitari s’inicia a la Universitat Complutense de Madrid i peregrina per les universitats de Salamanca i La Laguna, fins que sembla que queda assentada a la Universitat de Màlaga, on ja fa 27 anys que treballo. He compaginat la docència, la recerca i el desenvolupament de càrrecs acadèmics (vicedegà, vicerector), però el que considero que defineix millor la meva vida personal i professional és el trànsit continu entre idees, experiències i innovacions pedagògiques en col·laboració permanent amb grups de docents de les diferents etapes del sistema educatiu, en què he vinculat de manera continua formació inicial amb formació permanent, recerca i innovació. La meva plataforma d’enlairament, de debat i de contrast ha estat vinculada als grups i moviments de renovació pedagògica, principalment andalusos, però també catalans, bascos i llatinoamericans. El compromís d’investigació i descobriment m’ha dut a col·laborar amb universitats estrangeres, prioritàriament del món anglosaxó (Regne Unit i EUA) i de la majoria de països d’Amèrica Llatina.
Crec que en el món complex, canviant i incert en què vivim, l’educació ha d’oferir l’oportunitat a tota la ciutadania d’utilitzar el millor coneixement disponible per construir el seu propi projecte vital. És a dir, utilitzar els millors recursos disponibles per autoregular-se de manera autònoma, elegir el propi camí, sempre singular i diferenciat, aprenent de les vivències pròpies i de les experiències i pensaments aliens. No és més savi qui més coneixement especialitzat posseeix, sinó qui millor el sap utilitzar per orientar i governar la seva vida. Per això, crec que hauríem de reservar el terme educar per als processos pels quals cada individu, de manera conscient i voluntària, es construeix i reconstrueix com a subjecte autònom que s’autoregula amb una intenció, buscant fer un projecte vital que el convenç i l’apassiona en l’aspecte personal, social i professional. El nostre desafiament més gran i la nostra satisfacció professional més gran és ajudar cada individu a construir i desenvolupar les seves qualitats i talents singulars fins al màxim de les seves possibilitats. No tots han d’”estudiar” i treballar les mateixes matèries, al mateix temps i amb la mateixa intensitat.
El cervell humà no és una màquina de calcular desapassionada, objectiva i neutral que pren decisions raonades basades en l’anàlisi freda dels fets corresponents, sinó que més aviat, i per damunt de tot, és una instància emocional, preocupada per la supervivència, que busca la satisfacció i evita el dolor i el patiment. La raó i l’emoció no són dues forces enfrontades, conviuen i treballen generalment unides amb el propòsit d’aconseguir la supervivència més satisfactòria. En definitiva, el que mou cada persona en direccions específiques determinades són els desitjos, les ports, les creences i els valors. Abracem o rebutgem idees, situacions o persones en virtut de les emocions que ens desperten. Si com confirmen les investigacions en neurociència cognitiva, entre el 80 i el 90% dels mecanismes cerebrals que intervenen i condicionen els nostres processos d’interpretació, presa de decisions i actuació romanen per sota de la consciència, què fem a l’escola ocupant-nos solament del coneixement conscient, explícit i declaratiu que s’ofereix en els llibres de text? Recuperar l’aprenen com a ésser humà complet –emocions i raó, conscient i inconscient, cos i ment– com el focus central de la pràctica pedagògica.
Aprendre a viure, a conviure i a cooperar en grups humans cada vegada més heterogenis, aprendre de tots, celebrar les diferències i respectar les discrepàncies és, al meu entendre, una de les qualitats humanes més necessàries en la societat global contemporània. Aquesta competència requereix un sentit mínim d’ètica compartida, una societat de dret, de justícia social, que permet que tots ens sentim membres respectats i respectables d’aquesta comunitat. Per això, cal que a l’escola tinguem cura del desenvolupament en tots els aprenents de la capacitat d’entendre la moralitat col·lectiva i la responsabilitat individual, i de desenvolupar el desig i el compromís de contribuir a l’elaboració democràtica de les regles de joc que regeixen la nostra convivència. La corrupció estesa i el deteriorament de la democràcia com a filosofia de vida, el menyspreu per allò que és públic i l’enaltiment del benefici privat requereixen un esforç més gran a l’escola per dignificar les interaccions humanes i formar la ment ètica i política dels ciutadans.