Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc mestre, educador social i pedagog. Treballo a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.
Una societat del coneixement ha de dedicar més recursos a l’educació en tots els àmbits, modalitats i nivells. Més enllà, per tant, de l’escola o els sistemes educatius en sentit estricte.
Aquesta mobilització de recursos demana la participació pública i privada.
El recursos públics s’han d’orientar a garantir la igualtat d’oportunitats i l’equitat educativa. La universalització de prestacions de serveis educatius amb caràcter gratuït potser encara pot créixer, però no de manera indefinida i indiscriminada. Caldrà delimitar-ne correctament l’abast.
La procedència pública o privada del finançament educatiu no ha de tenir una traducció en la forma de provisió del servei (pública, privada o mixta). L’aportació de finançament públic no s’ha de vincular a la provisió de més serveis prestats directament des de les administracions públiques. Caldrà potenciar altres vies avui menystingudes, com són les beques, els incentius fiscals a l’oferta i l’ús de serveis educatius.
En el marc del sistema educatiu, la inversió en les etapes educatives inicials és la més rendible socialment i econòmica. A l’hora de distribuir els recursos públics, sempre -però especialment quan aquests siguin molt limitats-, cal afinar molt bé en establir les prioritats.
L’etapa 0-3 anys per a aquells infants que no tenen una atenció familiar garantida i, de manera general, l’etapa de 3 a 12 anys haurien de ser prioritàries. Més i millors docents, més formació per al professorat i més recursos. En certa mesura, cal capgirar l’esquema actual.
El finançament dels centres educatius en els nivells d’ensenyament declarats universals i gratuïts presenta dues disfuncions que s’han de superar.
Els centres concertats no reben el finançament mínim suficient per garantir la gratuïtat real en aquests nivells ni és un finançament anàleg a aquell que reben els centres públics. Aquesta situació obliga aquells centres a apel·lar de manera sistemàtica al suport econòmic de les famílies, amb les conseqüents distorsions que aquest mecanisme genera.
Els mecanismes d’atribució dels recursos són massa uniformes i atenen gairebé només a una variable quantitativa de nombre d’alumnes o d’unitats. Això és així per als centres públics i, encara de manera més radical, per als concertats. La complexitat del servei educatiu requereix mecanismes d’atribució de recursos que valorin altres factors en relació a les necessitats educatives reals que cada centre ha d’atendre.