Les tres coses que he après

Si alguna competència destaca per damunt de totes les altres en les societats de la informació i el coneixement que habitem és la d’aprendre a aprendre. Vivim –gràcies a la fluïdesa amb què es genera i comparteix coneixement, especialment en el context de les eines tecnològiques, les xarxes socials, etc.– en una beta permanent que implica aprenentatge, gairebé automàtic i inconscient, en cada moment de les nostres vides.

No és només un consell per als alumnes. També els millors mestres són els millors aprenents. No es tracta tant de títols ni de rigorosos estàndards ni de polítiques educatives... Es tracta que hem d'ensenyar els mestres a ser aprenents, a ser capaços d'adaptar-se als contextos, tecnologies i llenguatges del demà, d’acompanyar les ganes de créixer i de créixer alhora amb els alumnes.

Aquest ha de ser el centre dels sistemes educatius: el professor i les seves ganes de seguir aprenent. Hem de fomentar la pròpia formació docent i la cultura de l'aprenentatge permanent, mitjançant comunitats, polítiques de recursos humans adequades i campanyes de sensibilització general de la població cap a valoracions més positives del mestre.

Hi afegiria, encara, la idea que em va inspirar una xerrada amb una científica en actiu de més de vuitanta anys: només s'envelleix quan es deixa de viure els temps que corren, quan es perden les ganes d'aprendre.