Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc inspector en cap a Barcelona, consultor en avaluació de la UOC, i vice-president europeu de l’EFEA.
No s’ha d’identificar els resultats de l’avaluació amb l’avaluació dels resultats.
Cal tenir una perspectiva sistèmica i s’ha d’obtenir informació de les circumstàncies de context i recursos), dels processos, i dels resultats. A més, s’han de poder integrar i correlacionar per tal de facilitar la interpretació i els judicis avaluatius (valor afegit).
No s’han de simplificar en excés els resultats. Aquests, almenys als ensenyaments no superiors, han d’incloure - a més dels rendiments acadèmics – resultats en termes de cohesió social (convivència, equitat, similitud,...), i resultats en termes de fidelització o retenció (assistència, no abandonament,...). Igualment, en els rendiments acadèmics s’ha d’anar molt més enllà de les proves de paper i llapis.
Es necessari disposar de dades evolutives. Cal valorar els rendiments en relació amb les creixents taxes de mobilitat de l’alumnat.
S’han d’estudiar formes d’avaluació que integrin la perspectiva externa i interna amb una construcció dialògica dels resultats. L’avaluació interna és essencial si es planteja la finalitat de la millora, mentre que l’avaluació externa es relaciona millor amb l’acreditació. L’una i l’altra s’han de poder complementar i alimentar mútuament.
En avaluació de centres, l’avaluació interna acaba sent imprescindible per a que l’avaluació externa fructifiqui. No obstant, les actuals formes de valoració interna resulten sovint insatisfactòries: es necessari suport extern i formació. Una manera d’avançar podria ser fomentant avaluacions internes amb un agent director/facilitador extern (per exemple, un inspector d’educació).
En quant al personal, s’ha de prioritzar el valor contextual al mèrit acreditatiu, i l’avaluació de l’ensenyament a la dels professors. S’ha de fomentar l’avaluació entre iguals.
La rendició de comptes s’ha de fer en envers als usuaris (moral), en relació amb el treball professional, i en relació amb l’entitat que finança l’educació (contractual). A més, la rendició de comptes s’ha d’emmarcar en escenaris possibles (objectius i compromisos fonamentats), i ha de tenir conseqüències (orientades en positiu i no a la punició). Per això és indispensable diferenciar entre avaluació i control dels professionals. Quan hi ha una manca dels mínims competencials que tot professional ha de tenir i saber mantenir al llarg de la seva carrera s’ha de procedir amb instruments diferents de l’avaluació.
La rendició de comptes és creïble quan abasta totes les direccions: els compromisos i els compliments de tots amb tots (professors, estudiants, directors, inspectors, administració,...), i en totes direccions: no només cada un amb el seu superior jeràrquic.