Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Catedràtic d’universitat de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona. He estat director de l'Escola Universitària de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, i de l’any 1996 a l’any 1998 he estat director del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la mateixa universitat. Mestre, llicenciat i doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, sempre m’he preocupat per la teoria i la pràctica educativa en diversos àmbits i nivells. Treballo en formació inicial i en formació permanent del professorat de tots els nivells educatius, des de la primària fins a la universitat, i en la formació de professionals de diversos sectors i formadors. He rebut diversos premis i he publicat diversos llibres, així com capítols de llibres col·lectius. Sóc membre de diversos consells de redacció i he publicat articles en revistes educatives tant nacionals com internacionals. Sóc director del grup reconegut de qualitat d’investigació (FODIP) de la Universitat de Barcelona sobre formació docent i director de l’Observatori Internacional de la Professió Docent.
Tots els canvis del segle XXI exigeixen desenvolupar noves competències professionals en el professorat, en el marc d'un coneixement pedagògic, científic i cultural revisat, en una nova escolarització democràtica de la societat per poder transmetre als futurs ciutadans i ciutadanes uns valors i uns comportaments democràtics, igualitaris, respectuosos amb la diversitat cultural i social, del medi ambient, etc. I assumir aquestes noves competències comporta una nova manera d'exercir la professió i de formar-se en aquesta complexa societat actual; complexitat que es veurà incrementada pel canvi radical i vertiginós de les estructures científiques, socials i educatives del segle XXI. En definitiva, el segle XXI requereix un professorat i una formació molt diferents perquè l'educació i l'ensenyament són molt diferents. Cal veure les coses d'una altra manera i intentar canviar i anar construint noves maneres de veure l'ensenyament.
La institució educativa requereix un clima de col·laboració i sense grans reticències o resistències entre el professorat (no canvia qui no vol canviar, o no es qüestiona qui fa el que pensa que ja li va bé); una organització mínimament estable en els centres (respecte, lideratge democràtic, participació de tots els membres, etc.) que doni suport a la innovació i que accepti que existeix contextualització i diversitat entre el professorat i que això porta a maneres de pensar i d’actuar diferents. Tot això contribueix a aconseguir una millor acceptació de canvis i d'innovació en les pràctiques. Però perquè la col·laboració sigui eficaç, tots els implicats han d'acceptar la diversitat i la tolerància. El reconeixement de la individualitat en la col·laboració és una expressió de confiança, empatia i connectivitat, i porta a treballar millor.
La major part del professorat rep poques devolucions sobre la seva actuació a la classe i en ocasions manifesta la necessitat de saber com està afrontant la pràctica diària per aprendre’n. Actualment, l’escola està massa marcada per l'individualisme, i el professorat considera la seva aula com un lloc privat, al qual només s'accedeix des d'una posició d'autoritat (l'inspector per avaluar-la o l'investigador per obtenir-ne dades) i no per generar un coneixement que contribueixi a la formació del mateix docent.
L'observació, la reflexió sobre la pràctica i la valoració de l'ensenyament facilita al professor o professora dades sobre les quals pot reflexionar i que pot analitzar per afavorir l'aprenentatge dels alumnes. La reflexió individual sobre la pròpia pràctica pot millorar amb l'observació dels altres. Sobretot, perquè la docència encara és una professió aïllada, que normalment té lloc sense la presència d'altres adults, i per això els professors no es beneficien de les observacions d’altres professors.