Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Henry M. Levin és especialista en economia de l’educació. És titular de la càtedra William H. Kilpatrick d’Economia i Educació en el Teachers College de la universitat de Columbia.
Històricament, la majoria dels països finançaven els seus sistemes educatius amb recursos públics, tot i que les famílies i les organitzacions religioses podien utilitzar els seus recursos per a l’educació privada. Avui, ens movem ràpidament cap a un sistema de finançament educatiu molt més divers on les fonts públiques i privades financien l’educació tant a nivell institucional com estudiantil. Hi ha tres raons que expliquen aquesta tendència: recursos públics insuficients per a l’expansió de l’escola; insatisfacció envers els sistemes públics d’educació; i noves formes d’educació que competeixen amb les escoles tradicionals.
Habitualment, els nous sistemes de finançament posen de relleu la major autonomia i flexibilitat de l’organització educativa. Els sistemes que utilitzen vals educatius són particularment interessants ja que estan parcialment finançats per les autoritats públiques però es complementen amb recursos institucionals o familiars privats. S’argumenta que aquesta modalitat augmenta tant l’eficiència com l’efectivitat de l’educació, així com l’equitat.
Donada la influència profunda de les comparacions internacionals de l’educació a partir dels resultats dels tests, aquest és el criteri que s’utilitza habitualment per a l’avaluació. Aquest criteri, no obstant, no té en compte altres objectius de l’escola, com ara la igualtat de tracte i de resultats, o altres resultats a banda de les notes dels exàmens (per exemple, l’adaptabilitat, la creativitat i la cohesió social).
Així doncs, entendre les implicacions dels nous sistemes de finançament de l’educació requereix uns sistemes d’avaluació molt més exhaustius.