Xavier Gimeno Soria

Professor Titular d'Universitat al Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB.

Doctor en Pedagogia. Llicenciat en Psicologia. Mestre d'Educació Infantil i d'Educació Primària. Monitor i Director d'Educació en el Lleure. Mestratge en Asessorament a Centres Educatius. Mestratge en Psicoteràpia Analítica Grupal. Mestratge en Pedagogia Sistèmica. Orientador familiar. Grupanalista i analista institucional. Supervisor d'equips professionals. Psicoterapeuta individual, de parella i familiar. Soci de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. Integrant del grup d’Educació Infantil de l’ICE de la UAB, de l'Equip de Desenvolupoament Organitzacional de la UAB, de l'Equip de Recerca sobre Infància, Família i Educació de la UAB i del Grup Tot Famílies. Integrant del consell de redacció de la revista Infància de Rosa Sensat i de la revista Infanzia de la Universitat de Bologna. Actor i dramaturg. He dinamitzat formació continuada des de l'any 1980 en temes diversos i per destinataris diferents i encara ho faig.

http://www.uab.cat/departament/pedagogia-aplicada/

The three things I’ve learned

La família d’origen és el primer plató on som protagonistes, o no.

De moment, i mentre la recerca biomèdica no ens canviï els paràmetres, els éssers humans seguim arribant al món gràcies a l’aportació (en tots els casos amorosa) que una dona i un home fan a la vida. Amb l’experiència vital i professional que tingut fins ara, encara no he pogut trobar-me amb dues famílies iguals, ni tant sols similars. M’atreviria a dir que les famílies poden ser semblants per raons molts diverses i aspectes concrets i al mateix temps esdevenen contextos psico-socials i educatius de particularitats extremadament singulars. I què fa un bebè quan apareix en escena? Curiosament ja ho ha començat a fer abans de trepitjar les taules de l’escenari. La maternitat, la paternitat està associada a un seguit d’expectatives, d’imaginaris, d’implícits que el plató on arribem en néixer està més que decorat per rebre’ns. No em sembla rellevant posar-me ara a parlar dels innumerables catàlegs de tipologies de famílies que en la major part dels casos s’utilitzen com protecció dels professionals que treballem al voltant de la infància i les famílies. La família és el primer grup humà on tenim experiències socials. Començant per la mare, que ens ha portat dins seu durant l’embaràs, i seguint amb la resta d’adults (pare, germans, educadora, mestre, companys d’escola, avis, cosins, etc) ens trobem en mig d’una disposició grupal que ens pot convertir en el protagonista de la nostra vida o en un actor secundari o en un extra sense text, en el pitjor dels casos.

Durant els tres primers anys (i abans) s’escriuen guions que ens acompanyen fins al final de la vida.

Ja m’he referit abans a la importància de l’etapa prenatal en la configuració de les nostres identitats. La nostra forma de ser, el nostre caràcter, la nostra ànima també es construeix a partir dels elements biològics que ens fan de sosteniment físic a través del cos. La recerca neurològica ens està obrint noves portes a una realitat poc coneguda fins ara. Les neurones mirall que actuen entre mare i fill/a, les que actuen en totes les interaccions personals ens van apropant i allunyant d’experiències plaents i doloroses. Així plaer i dolor són dues cares de la mateixa moneda del viure. Són dues mans (la del suport i el control com es planteja des de la psicoanàlisi educativa) amb les que s’escriuen els guions vitals que replicarem i revisarem al llarg de l’existència de cadascú. Vull fer un esment especial al fenomen del trauma (o de la ferida com es planteja des de la psicologia humanista). Trauma que anem superant per l’existència d’una llar relacional saludable o per l’aparició de figures afavoridores de processos resilients. En tots dos casos per poder tenir figures de referència que ens fan sentir que més enllà del dolor, el plaer no ha deixat de ser present a les nostres vides i així evitar-nos caure en el sofriment i la desvinculació vital. Voldria recordar aquí dos conceptes que m’han ajudat a orientar a centenars de famílies i a formar a centenars d’educadors: m’estic referint a “la mare bona” i “la mare suficientment bona” del doctor Donald Winnicott.

Les institucions educatives poden ser escenaris creatius o magatzems d’atretzo.

I com són les institucions educatives del nostre país pel que fa a la relació amb les famílies? Doncs hi ha de tot. Hi ha algunes (per desgràcia menys de les que necessitem) que són veritables escenaris creatius per al desenvolupament i l’educació integral dels infants i dels adults. S’han anat configurant, al llarg del temps, i hereves de la renovació, la innovació i la revolució educativa; com a espais de transformació personal i social. La seva autoorganització (autopoesi) les ha convertit en escenaris vius que faciliten la construcció d’identitats personals, grupals i comunitàries des de principis com el respecte, la cura, l’acompanyament, la rigurositat, l’ètica professional, entre d’altres. Per sort nostra, alguns d’ells, esdevenen referent per a altres centres (educatius o no), i de manera generosa, ofereixen la seva experiència a altres professionals i a altres famílies interessades en els seus projectes. També hi ha altres (pocs també), que quan els visito, tinc la sensació d’entrar en un hospital robat, en un magatzem de trastos vells on els infants i les famílies es troben “mig aparcats” i els professionals sobreviuen amb el lament permanent a la boca. Són centres gens cuidats per les instàncies polítiques responsables de l’educació dels infants i de l’empoderament de les famílies. Són centres que viuen la presència de les famílies com una amenaça per la seva tasca. Quan miro la major part dels nostres centres educatius veig mantenen unes relacions amb les famílies enarborant el lema de “qui dia passa, any empeny”. Són centres que necessiten de grans dosis de coratge i passió per seguir endavant. Per finalitzar dir que sento molt necessari poder mirar més enllà de les nostres fronteres al mateix temps que revisem de manera profunda i singular les pràctiques educatives que portem a terme, tant a la família com els centres educatius.

Search form

The three things I’ve learned

La família d’origen és el primer plató on som protagonistes, o no.

Durant els tres primers anys (i abans) s’escriuen guions que ens acompanyen fins al final de la vida.

Les institucions educatives poden ser escenaris creatius o magatzems d’atretzo.