Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc professora i química, doctora en ciències químiques i especialista en didàctica de les ciències. He treballat especialment en recerca sobre l'avaluació formativa, el llenguatge en relació a l'aprenentatge científic i l'educació ambiental, així com en la formació permanent del professorat de ciències.
Quan es parla tant de la cultura de l’esforç cal reivindicar la del plaer. És cert que per arribar a sentir plaer t’has d’esforçar, però això no és contradictori amb la necessitat de trobar, dia a dia, el plaer en el coneixement, el plaer que sorgeix de comprovar que ens serveix per explicar moltes més coses que les que demana el professorat a l’escola, per prendre decisions quan tenim dubtes i per passar-ho bé i augmentar la nostra autoestima. Quan un noi o noia descobreix aquest plaer, l’esforç ve al darrere. Però també és cert que per poder arribar a experimentar-lo, tota la “tribu” ha d’acompanyar l’aprenent, especialment a l’inici, quan el camí és dur, quan cal superar obstacles i és fàcil caure sovint. El procés de descobriment d’aquest plaer no és lineal, sinó que necessita anar acumulant petites experiències que fan que un dia, sense esperar-ho, es produeixi el “clic” i ja no es deixi d’estimar el saber. ¿Per què haurien de renunciar, l'escola i les famílies, a aquest ingredient clau de l’aprenentatge i del sentit de la vida? No en va, un dels experts consultats per l’OCDE per definir quines serien les competències clau, va especificar-les a partir del que va pensar que necessitem per ser feliços.
Encara recordo com em van impactar les paraules de Georgette Nunziati, escrites el 1990, en què afirmava que la finalitat fonamental de tot procés d'ensenyament és afavorir que els nois i noies arribin a ser aprenents el més autònoms possible, que siguin capaços de reconèixer els seus errors i trobar camins per superar-los. Uns anys més tard, quan la capacitat d'actuar de manera autònoma va esdevenir una de les tres competències clau en el marc de la UE, es va atorgar una funció bàsica a l’autoavaluació. Darrera la idea d’autoavaluació hi ha una nova visió del que entenem per avaluar i, sobretot, de la finalitat que té. Hem de deixar d’entendre l’avaluació només com l’activitat que informa sobre el nivell d’aprenentatge assolit, i passar a concebre-la com el procés que permet conèixer reflexivament, és a dir, saber què sé, explicar com ho he après i escollir el camí per continuar aprenent. No parlem d’un canvi superficial, ni d’una capacitat que sigui fàcil de desenvolupar, però si hagués de prioritzar-ne una d’entre el ventall de capacitats que s’acostumen a enumerar, no tinc cap dubte que seria aquesta la que triaria, perquè és la que ens permet continuar aprenent sempre i en qualsevol context.