Josep Bargalló Valls

Formador. Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Rovira i Virgili

Torredembarra (1958). Llicenciat en Filologia (UB) i Màster en Estudis Catalans (URV). Catedràtic de Secundària. Coordinador de l'àmbit no universitari de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili (des de 2011) . Coordinador acadèmic del Postgrau d'Especialista Universitari en Direcció i Gestió de Centres Educatius (URV). He estat estat director d'institut de batxillerat i, també, conseller del Govern de la Generalitat (d'Ensenyament ni mesos, entre 2003 i 2004; i Primer una mica més, entre 2004 i 2006). Abans, vaig estar al Parlament, com a portaveu en temes d'ensenyament i cultura d'ERC.

http://josepbargallo.wordpress.com/

Les tres coses que he après

Aprendre a aprendre

A finals del segle XX, la UNESCO ens recordava que els quatre pilars de l'educació havien de ser: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. I que l'aprenentatge no s'atura mai. Que sempre aprenem i sempre hem d'aprendre. Aprendre a aprendre és, sens dubte, la millor eina per a aquest aprenentatge al llarg de la vida, el fonament formatiu i intel·lectual del professional de l'educació. Però també el fonament personal. En una situació com la d'avui (tampoc tants anys desrpés de l'informe de la UNESCO, però en una realitat social, i cultural ben diferent), els professionals de l'educació aprenen a aprendre dia a dia, amb esforç -individualment i col·lectivament- i molt sovint sense cap reconeixement -de vegades amb entrebancs i tot. Perquè la realitat no és estantissa i s'imposa. Perquè la societat necessita d'un educació inclusiva i activa. Perquè sabem que és el millor camí per poder ensenyar. Formar. Construir. Conduir.

Aprendre a ensenyar

L'etimologia d'ensenyar (feblesa de filòleg) ens du, precisament, a obrir camí, orientar, conduir. Algú ha dit que ensenyar és aprendre dues vegades. I, certament, la reflexió necessària, el debat i la crítica, l'acompanyament, la cerca constant, l'esforç, el dubte, l'afirmació... que comporten ensenyar són camins constants d'aprenentatge. I ara més que mai. No només per les noves tecnologies i tot el canvi en l'accés a la informació i la seva transmissió i valoració que contenen. També perquè la nova cultura de la nova societat que estem dibuixant -que ens dibuixa la realitat i les seves necessitats- ens hi du. Aprendre a ensenyar, a orientar, a conduir, a formar...doncs, és clau en el procés d'aprendre a aprendre. De sempre que he après més quan miro d'ensenyar que quan intento d'aprendre. Si és que no és el mateix, dues cares de la mateixa moneda. Allò de Saussure, del continent i el contingut (i perdoneu el retorn del filòleg)

Ensenyar a aprendre

Si vaig començar mirant d'aprendre a ensenyar, ara intento d'ensenyar a aprendre. Millor dit, de participar en el procés de conducció d'ensenyar a aprendre. I no deixa de ser una paradoxa que, al final, estigui en el començament del procés. I, si el nostre sistema educatiu és ple d'excel·lències -les dels seus professionals al capdavant-, té la seva major mancança en aquest inici: encara no hem sabut sostreure'ns del tot de pretendre -i sense massa èxit, evidentment- ensenyar a ensenyar a les generacions de joves que, a l'escola i a l'institut, hauran d'aprendre a aprendre per poder ser uns bons docents, uns bons mestres, uns bons professors. Uns bons ensenyants. La força del sistema rau en què, malgrat tot, molts ho seran. Ara, imaginem-nos que, a més, els hi conduíssim des de bon començament i els acompanyéssim fins al final. De fet, en el procés constituent que vivim ho podem intentar amb més força que mai. I amb més èxit.

Formulari de cerca

Les tres coses que he après

Aprendre a aprendre

Aprendre a ensenyar

Ensenyar a aprendre