Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc economista, directiu i gestor d’institucions educatives. Professor en moltes ocasions i apassionat de l’educació formal i no formal. Actualment sóc el director general de la Fundació Jesuïtes Educació, que aplega al seu si les set escoles dels jesuïtes al nostre país.
Podem guanyar el nostre futur com a educadors. No estem condemnats a continuar fent el que hem fet fins ara, ni a esperar que sigui el ministre de torn qui dicti per on hem d’anar. No cal ser víctimes del futur; en podem ser protagonistes. Tenim vocació, tenim conviccions i podem obrir un debat valent i participatiu sobre com s’ha d’avançar cap a aquest canvi necessari de les nostres escoles. La societat ha canviat molt en els darrers vint-i-cinc anys, i l’escola, en essència, ha canviat molt poc. El canvi ha de ser profund i agosarat. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta de fer algunes rectificacions... o de posar més activitats a l’escola. Cal tenir el convenciment i crear les condicions dins dels centres i fora; perquè el canvi, amb els recursos que tenim (minvats, però encara existents), és possible. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant i enfortir les voluntats, les sinergies i les aliances. Ens hem de posar en marxa tots els que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’escola i l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.
Cal un replantejament sistèmic del procés d’ensenyar i aprendre. Ja no podem pensar que, només afegint més activitats o innovacions a una escola que ja en fa moltes i que porta els darrers vint-i-cinc anys augmentant el volum d’activitat, assolirem el canvi que desitgem. El model educatiu en què es basa l’escola està esgotat. Una de les expressions més fortes d’aquesta crisi és l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi es més profunda. Cal reorganitzar de manera radicalment diferent els recursos (humans, d’espai i d’instal•lacions) i posar en marxa experiències pilot d’aprenentatge. Podar l’ampli currículum escolar actual, agrupar l’alumnat de manera diferent en els grups classe actuals, canviar la distribució d’horaris i espais, apostar per una acció en equip de mestres i professors... Treballar per projectes transversals, que integren, mitjançant l’experiència, coneixements, habilitats, competències i actituds en una verdadera comunitat educativa que comparteix i crea coneixement, tot retornant als elements bàsics i vitals en el marc d’una organització educativa totalment diferent.
Per això cal la participació de tota la societat i del conjunt de la comunitat educativa. Parlem d’un verdader canvi de paradigma educatiu, perquè és la mateixa societat en què vivim la que ha fet aquest canvi de paradigma. I en aquest sentit no tenim gaires opcions. Portem ja més d’un 12% del segle XXI i cal concebre i aixecar un nou model educatiu. Un nou model que posi l’alumnat en el centre del procés d’ensenyar i aprendre, que permeti, a més, adaptar-se a les seves qualitats i característiques, perquè de manera personalitzada i amb diàleg permanent amb el seu grup social d’aprenentatge pugui avançar i madurar fins a confegir un projecte propi i vital.