Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc mare, mestra i llicenciada en Pedagogia. Formadora de mestres, professors i directors de centres educatius en exercici, conferenciant i assessora d’Ampas.
Per créixer i educar-se feliç i sa, un infant necessita un adult (una parella) que se l’estimi i que es responsabilitzi d’ell. Res millor si aquest adult és un progenitor (mare o pare). Això vol dir que en una societat on es prioritza el creixement sa i feliç dels infants, es fa tot el possible per facilitar la convivència entre pares/mares i fills, tan de temps com és possible.
En la conciliació de la vida laboral i familiar ha de primar la convivència pares/fills, sense separar les dues generacions de la família per tal que els adults puguin seguir treballant, sinó alliberant temps de treball per complir amb les responsabilitats familiars.
Pels Estats, les administracions i les empreses, invertir en la petita infància vol dir apostar per la convivència familiar. Una inversió d’aquest tipus és un estalvi molt significatiu (en salut mental, en la prevenció del fracàs escolar) el dia de demà.
L’escola és una institució organitzada i planificada, que ha de dotar-se a sí mateixa de missió i valors. Els professionals docents d’una escola són els responsables d’iniciar, amb sentit, un canvi important en la relació família/escola.
Una relació de responsabilitat, no de culpabilisme; d’esperança, no de nostàlgia; de paciència, no de presses; de confiança, no d’optimisme cec. Una relació de cura, no de condemna.
Per això cal ampliar la formació inicial i continuada de mestres i professors incloent-hi la relació amb les famílies com un dels eixos de la tasca docent. I estimular que els equips directius de les escoles reflexionin i potenciïn un estil de relació amb les famílies que inclogui molt més que les tutories.
Les famílies, cada una des de les seves possibilitats de responsabilització en l’educació dels seus fills, col·laboraran per fer que aquesta relació sigui millor en la mesura que se sentin confiadament part de la comunitat educativa.
Cal repensar què vol dir i de quines maneres té sentit avui la participació i la implicació de les famílies en l’activitat dels centres educatius. Algunes fórmules heretades del passat han donat proves suficients que ara no funcionen per allò que van ser creades.
Cal fer una mirada a d’altres països i a d’altres grups de famílies organitzades en col·lectius, per avançar cap a altres formes i canals, que permetin la diversitat d’objectius, d’organitzacions i accions, en funció dels llocs, les realitats, les persones i les necessitats.
Tanmateix, l’escola i els docents han de repensar-se a sí mateixos com a membres d’una comunitat educativa en la qual els pares i mares són un importantíssim capital social, de coneixement, i de ciutadania activa... per obrir-se responsablement a fer més i millor educació entre tots.