Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Trobem juntes l’equitat i la qualitat en aquells projectes que equips de mestres posen en marxa per tal que l’alumnat aprengui més i millor i per tal que ells mateixos trobin sentit en la seva tasca professional. Processos d’innovació en centres amb veu pròpia. Una veu pedagògica, un discurs propi, com a contrapunt a les modes, als apriorismes i a la resignació. Escoles en xarxa, compartint projectes i experiències, amb transparència per a ser avaluades i enriquides amb les aportacions de col·legues. Ubicades en un entorn que accepti l’agosarament dels mestres, en un circuit de confiança que s’ha de construir sempre, que no es dóna per descomptada. Projectes que ben sovint qüestionen els límits administratius, els corporatius i els organitzatius en benefici d’uns processos d’ensenyament-aprenentatge rigorosos, innovadors i sostenibles al llarg de la vida del centre educatiu.
No hi ha fórmules miraculoses. Necessitem clarament una major continuïtat en els fluxos en diners i recursos cap als entorns més desafavorits i comptar amb intervencions de política educativa incisives i profundes segons els contextos. És una gran hipocresia proclamar la importància de l’educació i, al mateix debilitar-la amb recursos per sota de la mitjana europea any rere any, amb constrenyiments burocràtics impassibles i amb instrumentalitzacions polítiques i mediàtiques de tota mena que acaben per a induir a creure que equitat i qualitat és un binomi impossible. I, en canvi, comptem amb experiències que avalen que és una parella de fet, real i factible. Les comunitats educatives que se’n surten no són casos anòmals sinó que esdevenen les fonts d’inspiració per a avançar i per a exigir als governs, continuïtat i aprofundiment en la millora de les condicions de possibilitat.
L’escola ha de preveure les condicions diferencials que cada alumne necessita segons les seves característiques personals, els seus desigs, i segons les expectatives que té sobre la seva mateixa capacitat de construir el seu propi futur. Un aprenentatge reeixit implica el reconeixement de les diferències individuals, la presència de les emocions, la inclusió de tot l’alumnat i la capacitat d’establir connexions amb el que s’aprèn fora de l’escola. No són bones intencions sinó que són les condicions que, segons totes les recerques, realment fan possible l’aprendre. Els contextos desafavorits no poden convertir-se en una condemna predeterminada sobre allò que l’alumne serà capaç de fer. L’escola democràtica és l’espai de la possibilitat. Entre les condicions de partida i les perspectives de futur dels nostres alumnes, l’aula pot esdevenir un espai per a créixer acadèmicament i socialment.