Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc sociòleg, catedràtic, interessat en educació, desigualtats, societat de la informació. Encara que sembli que estic enfadat, només estic sorprès.
Actualment investigo sobre educació i desigualtats, l’organització dels centres i la professió docent, l’aprenentatge i l’escola, la societat de la informació i el coneixement. Presideixo l’Associació de Sociologia de l’Educació.
En un món globalitzat —que vol dir densament interconnectat i interdependent més enllà de les fronteres polítiques, i multicultural i mestís més ençà— l’educador s’ha de rebel·lar contra la seva funció tradicional d’instrument de construcció de qualsevol identitat col·lectiva exclusiva i excloent (ja sia la nació, vella o nova, o qualsevol altra comunitat de base territorial, o el grup ètnic, en qualsevol de les seves formes). Això significa, primer, una formació moral en la perspectiva de la ciutadania, laica, aliena a divisòries religioses o d’altres; segon, una tensió cosmopolita, un nord senzillament humanista, centrat en la igualtat i la dignitat de tots els éssers humans; tercer, un esforç per conèixer i per reconèixer les cultures específiques, presents en l’alumnat, que s’aparten de la dominant (a Espanya en particular, les cultures nacionals, la del poble gitano, les de les grans onades immigrants islàmica i andina).
En un món informacional, digital, el docent no pot continuar ancorat en les tecnologies de la informació i l’aprenentatge que van donar lloc a la institució escolar, la lectoescriptura, el llibre i la lliçó, ni pot convertir-se en un llast per al domini de les noves en nom del bon temps passat. El docent ha de ser capaç de detectar, acompanyar, estimular i orientar l’aprenentatge difús (ubic, permanent, entre parells, descentrat, desinstitucionalitzat, però també desarticulat i erràtic) que fan possible els nous mitjans, xarxes i tecnologies, quan l’educació informal i la no formal s’expandeixen més de pressa que la formal. No cal ni és possible que vagi tecnològicament més lluny que els seus alumnes, però sí que sàpiga com i on poden arribar aquests, i també que ell mateix sigui, com a professional, un aprenent actiu; i que sigui capaç de treballar en col·laboració amb la comunitat del voltant, les comunitats d’interès dels alumnes i la seva pròpia comunitat de pràctica.
En un món en canvi ràpid i accelerat, i de sentit incert, ser educador no és fàcil ni està a l’abast de qualsevol. Els nostres predecessors van haver d’incorporar a la modernitat, de la qual ells mateixos eren un producte acabat, un alumnat majoritàriament nascut a la societat tradicional. El professorat d’avui i de demà ho ha de fer a un món en el qual ell mateix no ha estat format i que li resulta difícil imaginar. Això requereix una formació molt més àmplia i sòlida que la tan feble avui del magisteri, més professionalitzant (envers la funció d’educar) que la tan allunyada avui dels llicenciats i més actualitzada que la d’uns cossos funcionarials blindats davant del control social i alliberats de responsabilitat, tot això vinculat a una selecció més exigent i a un major reconeixement. I requereix una actitud corresponent de compromís individual, d’autonomia, d’autoformació: estar a l’alçada de les circumstàncies, en comptes d’esperar les solucions.