Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc Miquel Àngel Essomba. M’apassiona l’educació perquè crec que és la gran oportunitat de la nostra societat per construir més democràcia, cohesió social i justícia, i per això he treballat pràcticament en tots els àmbits i nivells educatius. En els últims anys he concentrat la meva feina a la universitat, on dirigeixo el grup de recerca ERDISC (@ERDISC_UAB). Des de 2011 també dirigeixo la xarxa SIRIUS sobre polítiques en matèria d’educació i immigració de la UE, impulsada per la Comissió Europea.
Hem de preguntar-nos quina és la finalitat i quin és el mitjà. Al meu entendre, el canvi educatiu no és una finalitat en si mateix, sinó una oportunitat per millorar els projectes educatius. I una de les finalitats d’aquests projectes ha de ser l’aprenentatge d’una actitud vital i un estil d’aprenentatge col·laborador. Tots els desenvolupaments teòrics prominents en ciències socials (Vigotsky, Gardner, l’informe Delors de la UNESCO...), fonamenten la necessitat d’aprendre a col·laborar com una necessitat social de present i futur, i proposen obrir espais on fer possible aquest aprenentatge atès que no naixem ensenyats. La nostra tradició educativa està profundament mancada d’aquest substrat col·laborador, i és per això que cal canviar-ho tot en l’educació (les metodologies, els escenaris, les perspectives, etc.) per crear condicions favorables a la col·laboració com una realitat fàctica, un valor i un principi organitzador.
La nostra tradició educativa ens empeny a centrar més l’atenció en els agents de la col·laboració, i menys en la qualitat de la relació que aquests agents estableixen entre si. Acceptem el marc d’una educació comunitària, d’una corresponsabilitat educativa en els territoris, del treball denominat en xarxa, de la participació activa, de contextos educatius com les comunitats d’aprenentatge i de metodologies com l’aprenentatge-servei. I tanmateix, ens submergim en la posada en pràctica de tot aquests dispositius a partir de lògiques lineals i causals que ja no donen resposta a les necessitats del present, amb processos d’informació, comunicació i presa de decisions còmodament instal·lats en la racionalitat burocràtica, impermeables a la incertesa estructural dels nostres temps. Cal transformar les dinàmiques relacionals de la col·laboració en termes de creativitat, anàlisi reflexiva, comunicació dialògica i assertivitat.
Cooperar suposa un exercici més exigent que col·laborar. La col·laboració ha de ser una dinàmica relacional que no perdi mai de vista avançar vers la cooperació com a escenari de relacions educatives ideals. Perquè quan cooperes, tothom és imprescindible, i el col·lectiu no assoleix el seu objectiu si tothom no hi ha posat la seva part. Cooperar significa que ningú queda enrere, i representa una de les millors maneres d’atendre la diversitat dels grups i dels col·lectius. I és que la col·laboració no és neutra, pot respondre a distints plantejaments ideològics. Podem col·laborar per ser més competitius en el mercat, o bé podem col·laborar per construir societats més democràtiques. Amb independència de si el plantejament anterior és realment disjuntiu o conjuntiu, els qui volem una ciutadania més lliure i justa entenem la col·laboració en educació des de la cooperació, perquè fer-ho és la garantia de no perdre mai de vista l’equitat.