Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
En una societat com la nostra, el coneixement impregna fins a tal punt el conjunt de l’activitat econòmica i social que difícilment pot quedar reclòs en l’àmbit d’institucions educatives o grups d’activitat específics. En aquesta situació, segurament, és poc raonable esperar que les escoles puguin respondre de manera aïllada a les demandes i possibilitats que es generen en un món en què la col·laboració en xarxa va configurant progressivament les formes més rellevants de treball, productivitat i generació cultural.
De fet, més enllà dels centres educatius, i no necessàriament en el seu entorn més pròxim, famílies, altres escoles, associacions, institucions públiques, semipúbliques o privades, col·lectius informals i altres grups d’interès, tenen objectius que sovint poden connectar amb les finalitats educatives i necessitats de l’escola. En conseqüència, no només poden estar ben disposades a col·laborar, sinó que, freqüentment, compten amb mecanismes i recursos adequats per fer-ho, a través de xarxes per a la cooperació d’estructura, extensió i durada variables.
Les solucions organitzatives pròpies de l’escola tradicional no sempre resulten prou versàtils per donar resposta amb solucions innovadores a un context que canvia constantment. Per fer-hi front, els centres educatius, de la mateixa manera que altres sectors de la societat, han d’aprendre a trobar fórmules noves que els permetin generar i col·laborar en projectes d’innovació compartits, articulats en xarxes horitzontals i flexibles que poden trobar en les TIC el seu instrument més eficient. Si bé, per a aquest propòsit, la xarxa ofereix una estructura potent per a la col·laboració, l’expansió de la innovació i la cohesió social, cal no passar per alt que la capacitat d’innovació de l’escola depèn en bona mesura de la flexibilitat que pugui tenir com a organització a l’hora de desplaçar l’acció educativa des dels propis centres cap a la col·laboració en xarxa.
L’estudi d’experiències genuïnes d’innovació en l’àmbit educatiu que han sabut trobar maneres singulars de col·laborar, amb una concepció extensa de la comunitat educativa, així com l’anàlisi de les condicions que els sistemes educatius ofereixen per tal que aquestes experiències puguin sorgir, hauria de permetre generar el tipus de coneixement amb què es poden sostenir i estendre les formes d’innovació educativa que exigeix l’escola del futur.
Qui ha d’impulsar els canvis que necessita l’educació del futur? Com es pot afavorir el compromís de tota la comunitat educativa per la millora del sistema educatiu? Podem fer de la col·laboració un veritable motor de canvi que fomenti la millora contínua dels processos d’aprenentatge? Com es redefineixen els rols i responsabilitats en contextos col·laboratius? Com fer coresponsables també altres actors més enllà dels educatius?