Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc Mireia Civís i Zaragoza, mestra, pedagoga i doctora en pedagogia. Actualment sóc professora titular a la FPCEE Blanquerna (URL) amb experiència tant en la pedagogia escolar com social. Poso l'accent en la mirada comunitària com a base d’una educació renovada. He participat en congressos i jornades en relació amb aquesta temàtica i tinc diverses publicacions entorn a aquest eix.
La multitud d'avaluacions, controls, protocols i formularis que sovint envaeixen el dia a dia de l'educació són indicadors d'un sistema desconfiat. He après que és fonamental confiar en els altres sense patir per exercir un control sobre allò que fan. No hi ha millor fórmula que sentir que et fan confiança, que creuen en les teves capacitats i potencialitats. I això ho podem aplicar en qualsevol de les relacions educatives: professor-alumne, administració-escola, escola-família, família-infant... Confiar en l'altre també vol dir apoderar-lo i fer-lo més partícip d'un projecte veritablement compartit. Pràctiques com descentralització, subsidiarietat, autonomia, corresponsabilitat, reconeixement de la interdependència, participació, autoavaluació, avaluació formativa, projectes propis i singulars, esdevenen pràctiques que encaixen amb un model educatiu basat en la confiança.
Si volem fonamentar l'educació en una relació col·laborativa i de confiança hem de facilitar els espais de trobada. Això vol dir preveure l'espai i el temps perquè sigui així. Potser podríem tenir comissions mixtes on pares i mestres treballessin sobre alguns aspectes escolars: els patis, les festes tradicionals o el treball d'un valor? Potser podríem fer una reunió mensual on el CAP, els poliesportius, les escoles i les biblioteques d'un barri pensessin activitats conjuntes? O potser podríem crear una xarxa d'escoles que regularment compartissin reptes i necessitats així com estratègies per fer-hi front? He après que més enllà de la voluntat de treballar conjuntament calen els espais i temps que ho facin possible, i que es reconegui l'espai de trobada com a espai indispensable per a la tasca educativa i facilitador de la xarxa de corresponsabilitats educatives, no com un espai de “voluntariat” més enllà de la teva tasca habitual.
Com comparteixen diversos experts en lideratge, s'ha acabat el temps dels líders personalistes, que basen el lideratge en accions individuals, que esdevenen herois o màrtirs d'una causa. He après que cal pensar en models de lideratge que posin l'accent en distribuir responsabilitats i potenciar les relacions i interaccions de les persones que formen part d'un projecte fent-los sentir així també més compromesos i implicats amb el propi projecte. Cal pensar en estructures organitzatives que facilitin el treball en equip, conjunt, col·laboratiu, compartit i en xarxa. Estructures que al capdavall puguin facilitar també la innovació col·laborativa. Una innovació que esdevé més rica justament per ser fruit d'un treball interpersonal i interprofessional.