Marta Casas Castañé

Antropòloga, especialitzada en Educació Intercultural, coordinadora del Teler de Música i docent a secundària

Em dic Marta Casas i vaig néixer fa quaranta anys a Vinyoles (Les Masies de Voltregà), on visc actualment. Sóc mare de tres fills: dos nens de 13 i 11 anys, i una nena de 8. Vaig anar a viure a Barcelona amb 18 anys, per estudiar antropologia a la UB, i vaig tenir la sort d'anar a parar al barri del Raval, a principis dels anys 90. Tenia formació musical i experiència fent música amb nens i nenes (tot i ser molt jove): així vaig entrar al projecte d'educació musical La Lluna Blava, un projecte subvencionat per l'aleshores Fundació de Serveis de Cultura Popular (actualment Jaume Bofill). El projecte tenia com a finalitat introduir la música com a recurs pedagògic en diversos centres del barri i va suposar l'oportunitat de viure l'arribada dels primers infants i adolescents de famílies immigrades. D'aquesta experiència i dels reptes que ens van suposar, va néixer el meu interès per l'educació intercultural (vaig especialitzar-me a la UAB, amb un postgrau en Educació i Pedagogia Intercultural).

També em vaig especialitzar en immigració i en gestió de la diversitat i la convivència, i hi he treballat des d'àmbits molt diversos: educació, món associatiu, administracions locals.... Entre els anys 2004 i 2012 m'he dedicat fonamentalment a treballar com a consultora i formadora freelance, especialment en l'àmbit de les polítiques locals de gestió de la diversitat i la convivència, però també en el marc de diverses organitzacions i empreses. M'he encarregat d'elaborar informes diagnòstics, fer plans estratègics i operatius, dirigir grups de treball, formar equips i professionals de diversos àmbits, elaborar materials didàctics... Des de finals dels anys 90 també he col·laborat amb la Fundació Jaume Bofill en temes relacionats amb la immigració i amb l'educació intercultural. Sóc autora de diversos articles i publicacions.

Des de 2011 he tornat a les aules de secundària, molt contenta de reprendre el tracte directe amb adolescents, i des d'inicis del 2013 coordino el Teler de Música (www.telermusica.com), un projecte d'emprenedoria social de la Fundació l'Arc Música: un espai virtual de recursos, propostes didàctiques i reflexió compartida adreçat a professionals de l'educació que treballen amb la música. Es tracta d'un projecte social que té com a objectiu fer sostenibles projeces de música per a la inclusió social, com Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval.

Actualment, continuo formant-me: he acabat el Màster en Educació Inclusiva a la UVic i he iniciat els estudis de doctorat a la UdG.

http://www.convivenciadificil.blogspot.com.es/

Les tres coses que he après

Tothom té cabuda a l'aula

"És que aquest nen no es pot estar a classe!", "Tindrà una millor atenció en una aula especial", "Fora de classe!" Cada vegada que traiem un nen/a de l'aula (o que ens resignem a no tenir-l'hi) és que no hem sabut fer prou bé alguna cosa. La idea que hi ha infants o adolescents que no poden o no haurien d'estar a l'aula amb la resta de companys i companyes només té sentit si pensem en una única manera d'estructurar i gestionar l'aula: i n'hi ha moltíssimes! Si un infant "no cap" a l'aula, el problema no és l'infant: és l'aula. No sempre tinc clar com s'ha de fer i, de tant en tant surto pensant allò de "avui no me n'he sortit.... a veure què m'invento per demà". Però si tinc clar que, justament, això forma part de la meva feina com a docent. I si som capaços de fer espai per a tots els infants i adolescents, de ben segur que també trobarem la manera de deixar-hi entrar les famílies, els companys de feina, altres professionals... Aquesta és, per a mi, l'autèntica actitud acollidora. Us deixo un vídeo que parla d'això d'una manera molt simple i clara, el coneixeu? http://www.youtube.com/watch?v=DBjka_zQBdQ

El vincle afectiu com a punt de partida de l'educació

M'agrada passar-m'ho bé i riure a classe, perquè aleshores estic segura que aquell dia he ensenyat alguna cosa i que l'han apresa. No sabia què era l'enfocament socioafectiu fins que algú em va dir: "és això que fas tu!" No puc concebre la relació educativa sense afecte (encara diria més: sense amor). Necessito sentir-me a prop dels meus alumnes, aprendre'm els seus noms, felicitar-los pel seu aniversari, somriure'ls o picar-los l'ullet, i desitjar-los bon cap de setmana el divendres.... Entrar a classe i saludar-los dient "bon dia, tenia moltes ganes de veure-us" (encara que no sigui veritat del tot...) o "us he preparat una activitat que segur que us encantarà". És en aquest vincle que es basa el respecte mutu i apareix la possibilitat d'una relació dialògica, en què construïm plegats el coneixement. Us deixo un altre vídeo, preciós, que convida a la reflexió sobre aquest tema: http://www.youtube.com/watch?v=SFnMTHhKdkw

Canviar la mirada per canviar la realitat

"En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira; todo es según el color del cristal con que se mira". La manera com percebem i expliquem la realitat, condiciona la realitat mateixa. I la nostra mirada té tants biaixos! Genera tantes limitacions! La transformació (en educació i en qualsevol altra àmbit) comença pel canvi en la mirada: per qüestionar-nos si podem veure les coses d'una altra manera, per imaginar-nos la mateixa realitat d'una manera diferent, És fonamental tenir capacitat critica per analitzar les situacions a les que ens enfrontem a l'escola, en la relació educativa, en l'organització del centre, en la relació amb els companys/es, la nostra pròpia acció docent... I identificar així oportunitats de canvi. I si ens imaginem que determinats alumnes de secundària sí que podran ser alguna cosa a la vida? I si comencem a pensar que podem treballar coordinadament amb altres professors? I si proposem una altra manera d'organitzar l'aula o fins i tot l'horari del centre? I si pensem una manera diferent de fer la classe? Mai no aconseguim allò que no imaginem.... o sigui que imaginar-ho és el primer pas per aconseguir alguna cosa. Encara que el camí pugui llarg i difícil... Voleu un exemple? Debussy va ser molt criticat a la seva època (massa innovador) i en una ocasió es va defensar dient que feia música per als nens del s. XX: recordeu la banda sonora del Planeta Imaginari? Els nens del s. XX (o almenys alguns) hem crescut sentint la seva música. Què hauria passat si Debussy no hagués vist la música d'una manera diferent als seus contemporanis? http://www.youtube.com/watch?v=A6s49OKp6aE

Formulari de cerca

Les tres coses que he après

Tothom té cabuda a l'aula

El vincle afectiu com a punt de partida de l'educació

Canviar la mirada per canviar la realitat