Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc mare de quatre fills i això m’ha permès recórrer llargament, i des de dins, la relació família escola en els diferents nivells educatius. Ara, com a antropòloga i directora del projecte “Famílies amb veu” de la Fundació Jaume Bofill, faig aquest recorregut des d’una mirada professional i crítica que es complementa amb aquella impressió de l’experiència: l’agraïment als mestres que ens obren la porta i ens conviden a participar.
A més també treballo com a tècnica al Consorci d’educació de Barcelona des de fa 6 anys. Anteriorment havia fet recerca en l’àmbit de les migracions, l’educació intercultural i l’adolescència en risc.
Cada família és el resultat d’una biografia particular, d’una suma feta de vincles quotidians, llocs, itineraris formatius i laborals, models de criança i expectatives pels fills que es projecten a l’escola.
La majoria d’escoles saben que en aquest “capital humà” tan divers hi tenen un valuós instrument per a enriquir la tasca que fan els mestres. Saben que si reconeixen aquesta capacitat natural de pares i mares d’interessar-se per l’educació dels fills i implicar-s’hi, multipliquen exponencialment la seva capacitat educadora.
Només cal ser curosos a l’hora de fer aquest intercanvi: des de l’escola, convidar als pares i les mares a participar, cada ú des de la seva disponibilitat, reconeixent i respectant les seves fortaleses i les seves particularitats. Des de les famílies reconeixent i respectant els codis que organitzen l’educació, la tasca dels mestres i el rol fonamental que exerceixen amb els infants.
Allà on s’ha aplicat aquesta formula n’ha sortit una suma on totes les parts hi han guanyat. En tenim molts exemples!
A diferència del dret a la salut, que queda garantit amb unes bones dotacions sanitàries i uns bons professionals, l’educació és bàsicament un fenomen social. Per això “l’efecte company” o l’efecte de la “motxilla familiar” poden engegar a fer punyetes la tasca dels professionals més excel·lents.
Per això cal seguir lluitant per un sistema educatiu no segregador, on les aules siguin prou heterogènies per a ser un brou de cultiu ric per l’aprenentatge.
Un sistema educatiu on la diversitat de les famílies quedi compensada amb suports a l’escolarització i allà on pares i mares no arribin es pugui comptar amb ajuts que equiparin les oportunitats de tots els alumnes. Cal recordar que amb la crisi cada vegada hi ha més serveis educatius que han de finançar les famílies, justament avui quan més de la meitat de les famílies catalanes té problemes per arribar a final de mes.
Són milers els pares i mares que han fet de l’escola el lloc per exercir la ciutadania: el 97% de centres educatius a Catalunya, el curs 2012-13, compta amb una AMPA i aquesta agrupa, de mitjana, al 80% de les famílies de l’escola.
A més les AMPA garanteixen serveis bàsics com els adreçats a la conciliació familiar (menjador, acollida matinal, extraescolars), els que faciliten la igualtat d’oportunitats perquè abarateixen costos (venda o reutilització de llibres, llicències digitals) i els que es destinen a millores d el’escola (manteniment, equipaments, serveis de biblioteca).
D’aquesta manera l’AMPA ha esdevingut la via de la societat civil per a coresponsabilitzar-se de la qualitat educativa. La majoria d’edat del moviment de famílies en educació s’hauria de reconèixer deixant de fer polítiques per a les famílies i començant a fer polítiques amb les famílies.
Amb unes famílies legitimades per a opinar i decidir sobre temes que les afecten tant com el finançament de l’educació, els calendaris, els ajuts o l’accés a l’escola.