Les tres coses que he après

Trenta anys de docència, coneixement ampli de les TIC i especialització en la seva introducció, aplicació i valoració dins de l'ensenyament, percepció de la necessitat de canvis de paradigma en el sistema educatiu i de necessitat d'adequació a noves formes, oportunitats i reptes socials; fets tots ells que generen neguit, curiositat i preguntes, sobretot les darreres, un cop teoritzada la formació necessària es transformen en aproximacions del què ha acabat esdevenint preguntes de recerca, de necessitat de satisfer de forma rigorosa i científica interrogants que degudament tractats puguin contribuir a crear nou coneixement en un camp on molt (que no tot) està per pensar, investigar, fer o descobrir encara. Hom pot afirmar amb rotunditat que els aprenents avui tenen les millors oportunitats que s'hagin donat en cap context històric anterior, la capacitat de contribuir més que mai al desenvolupament del corpus de coneixement i a la transmissió i interacció del mateix, però el procés no està exempt de riscos; dotar als centres de les estructures necessàries i dels recursos pertinents farà possible el desenvolupament correcte d'un nou marc d'aprenentatge. El desafiament està servit: necessitem deixar de banda els discents passius per trobar la figura del b-aprenent transformat en un emprenedor capaç, que se sent còmode en equips amb sinergies marcades, que forma part de la intel·ligència del grup i que se sap millor en tant que contribueix a fer millor l'entorn social i personal. Necessitem també deixar de banda els transmissors exclusius i autoritzats del coneixement per trobar aquestes figures millorades en facilitadors del camp del saber. Decidir fins a quin punt la connectivitat ens fa més capaços o limita altres aspectes del nostre desenvolupament serà motiu de discussió en aquest futur que s'acosta a velocitat vertiginosa i que és ja fet present. Si els centres docents sabran agafar el tren a temps serà també qüestió clau de futur en les organitzacions supraescolars; de les decisions preses i dels temps en prendre-les en depèn ara per ara un camí incert que gairebé es defineix mentre es crea, sense massa temps per a poder sospesar de forma serena i rigorosa tendències, teories i afirmacions. Moments d'incertesa i caducitat galopant de paradigmes desfasats en un temps massa curt entre la seva intuïció, la seva implantació i el qüestionant inexorable imposat per una evolució tecno-possibilista que avança a velocitat vertiginosa. Ben segur que fan falta les noves figures, però es que ja ens cal recolzar-nos-hi per a definir els nous escenaris que albiren temps i formes en permanent metamorfosi, nous escenaris oberts vint-i-quatre hores i tres-cents seixanta-cinc dies.