Xavier Úcar

Catedràtic de Pedagogia Social

Catedràtic de Pedagogia Social en el Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social de la Universitat Autònoma de Barcelona. President de la Societat Iberoamericana de Pedagogia Social (SIPS) (2013). President de la Coordinadora per a l’Animació Sociocultural de Catalunya (CASC_CAT) (2010). Codirector de la Col·lecció d'Acció Comunitària i Socioeducativa de l'Editorial Graó (2006). Ha estat professor visitant en diverses universitats europees i americanes (Boston University i University of Michigan (USA); Universidade Federal de Rio de Janeiro i Universidade de Sao Paulo (Brasil); Università degli Studi vaig donar Firenze (Itàlia); Universidade De Tras-os-Montes e d’Alto Douro (Portugal). Especialitzat en Pedagogia Social i en el disseny i avaluació de programes d'Animació Sociocultural i Desenvolupament Comunitari. Ha escrit 10 llibres i més de 90 treballs en forma de capítols de llibre i articles de revista científica.

http://uab.academia.edu/XavierUcar

Les tres coses que he après

La importància de l'aprenentatge informal

Aprenem vivint i els aprenentatges que anem realitzant, sigui de manera conscient o sense consciència d'estar aprenent, faciliten la nostra vida i poden arribar fins i tot a assegurar la nostra supervivència. No es pot entendre la vida sense aprenentatge: podem viure perquè hem après, perquè aprenem i perquè aprendrem. Són tots aquests aprenentatges els que ens permeten estar situats al món a cada moment i tenir, al mateix temps, consciència de trajectòria recorreguda i de futur per recórrer. La diversitat, la indiferenciació, la singularitat i la imprevisibilitat són les marques del present; de cadascun d'aquests instants en els quals se succeeixen les nostres vides quotidianes. Des d'un enfocament pedagògic el que necessitem saber és com podem entrar en aquests instants. No amb l'ànim d'estructurar, organitzar o controlar, sinó simplement amb el desig i la passió per entendre i per acompanyar, facilitar i ajudar. La pregunta pedagògica és: com puc ajudar a una persona a treure el màxim profit possible, en termes d'aprenentatge, d'una situació o d'una experiència viscuda o que s'està vivint.

El puzle pedagògic

L'educació i l'aprenentatge són interdependents en l'equació pedagògica. Des del meu punt de vista, la primera no te sentit ni en general ni en abstracte. Es podria dir que l'aprenent pot no necessitar a l'ensenyant o a l'educador però el que resulta del tot evident és que aquests últims no poden ni ser ni existir, de cap manera ni en cap forma, sense el primer. L'educació i l'ensenyament adquireixen tot el seu sentit en relació a algú que està aprenent o vol aprendre en un lloc determinat i en un moment concret. Per això em sembla adequada la idea de la pedagogia com a puzle, perquè és necessari que encaixin moltes fitxes per resoldre l'equació pedagògica i, també, perquè aquestes fitxes poden estar situades en molts i molt diversos llocs i temps. Ja sabem a on pretén arribar qualsevol teoria pedagògica o educativa: a l'aprenentatge i, com a subproducte, a la millora de la qualitat de vida d'aquell o aquells que estan aprenent. Una teoria pedagògica és un puzle al que li falten peces. La teoria pedagògica no pot tenir-les totes, no té capacitat per completar el puzle per si sola. Les peces que falten les tenen els subjectes. Sempre és la persona en el seu procés de transformar-se en subjecte qui tria i completa el puzle pedagògic.

L'escola com a lloc d'aprenentatge d'allò comú

En una societat en la que els coneixements estan distribuïts i s'estan produint i reproduint de manera continuada en múltiples espais i temps, mantenir una única institució, l'escola -el mateix serveix la per a la universitat-, com a dipositària o transmissora del coneixement té molt poc sentit. Les persones podem anar a buscar els coneixements que necessitem allí on estiguin emmagatzemats o on s'estiguin produint a cada moment i això no té perquè ensenyar-nos-ho l'escola -encara que sens dubte pot ajudar a refinar els mètodes de cerca-; ho podem començar a aprendre ja en la família. Si vol continuar sent viable, com a institució preparatòria per a la vida adulta, l'escola ha de convertir-se en un espai generador de coneixement. La pregunta és, llavors, quin és aquest coneixement que cal construir i aprendre a l'escola? La resposta que em sembla més lògica i més necessària és la del coneixement d’allò social o, amb una formulació més d'acord amb l'actualitat i també més centrada, l'aprenentatge d’allò comú, d'allò que no és de ningú perquè és de tothom. D'allò que és a un temps mitjà i fi, procés i resultat; fons i forma: allò comú que instituïm i ens institueix. L'escola ha d'ajudar a aprendre a viure junts estant, vivint, experimentant i aprenent junts. Això no significa, d'altra banda, que l'escola no hagi de seguir jugant un important paper com a lloc d'aprenentatge i de creació i experimentació col·laborativa de nous llenguatges (matemàtic, audiovisual, informàtic, econòmic, polític, etc.). Però han der ser, en tot cas, llenguatges supeditats a un llenguatge que ja avui resulta indispensable per a la supervivència de la nostra espècie: el llenguatge d’allò comú.

Formulari de cerca

Les tres coses que he après

La importància de l'aprenentatge informal

El puzle pedagògic

L'escola com a lloc d'aprenentatge d'allò comú