Les tres coses que he après

Fa només quaranta anys, les persones -un cop completada l'educació formal requerida- podien desenvolupar durant tota la seva vida la carrera o la professió per a la qual s'havien preparat. La vida del coneixement es mesurava en dècades. Contràriament, avui assistim a una acceleració sense precedents del ritme de creació, acumulació i depreciació del coneixement. D'aquí que l’educació permanent, més enllà de l'educació formal durant la infància i la joventut, ha esdevingut una procés ineludible al llarg de la vida. Un procés que ha de permetre una distribució i una producció més igualitària dels coneixements i, per tant, de les oportunitats socials del conjunt de la població, prioritàriament d’aquells sectors amb menys trajectòria acadèmica. D'altra banda, avui sabem que davant les creences que van prevaldre durant molt temps en la comunitat científica, el sistema nerviós adult segueix sent plàstic i flexible. De fet, tot fa pensar que en situacions normals, d’un cert benestar físic, econòmic i cultural, les capacitats d’aprenentatge persisteixen al llarg de la vida.