Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc professora a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre del Fòrum Idea i coordinadora del màster oficial interuniversitari de Formació de persones adultes. Abans de treballar a la universitat vaig ser mestra de l’Escola d’Adults de la Concòrdia de Sabadell.
Vivim en temps difícils on els diferents contextos socials ensenyen (i aprenem) que les persones han quedat reduïdes a la seva versió d’”home economicus”, on el neoliberalisme imperant imposa la reducció de drets i recursos altrament garantits per llei, entre ells el de l’educació per a tothom al llarg de la vida. Sembla que també hem interioritzat que el declivi d’allò que és públic és una cosa positiva i, per tant, no cal, o no s’hi pot fer res. Així doncs, el model polític, econòmic i de societat al qual estem abocats no sembla que estigui en condicions de valorar, i per tant d’impulsar, l’accés l’educació permanent com quelcom necessari, urgent i equitatiu.
Si alguna cosa he après al llarg de la meva vida és que en general cal fer tot el contrari. Així, he après a desconfiar de certeses dogmàtiques, interessades, sobre allò que cal i no cal fer, també he après a valorar la insubmissió davant de relats oficials i a defensar que quan no es fa res per avançar, llavors es retrocedeix inevitablement.
L’ofici de mestre ha de començar en la utopia, en l’acció sobre la memòria col·lectiva, en tot allò que cal millorar i canviar a través de l’acció educativa. La matèria a ensenyar, l’ofereix la mateixa societat amb la seva veu. Però, la sentim? L’escoltem? I, a nosaltres, ens escolten?
Ingredients per a l’ofici de mestre/a: molta autoexigència, l’esperit crític esmolat, un xic d’insatisfacció estimulant per la feina feta, un polsim de cansament i poc de decepció pels resultats propis i sistèmics.
En el cas de la formació de persones adultes, a més, cal una formació específica i un treball interdisciplinari que ara per ara no estan garantits.
Al llarg dels anys he après que no podem esperar que des de l’administració ens solucionin els problemes, que cal arromangar-se i fer. Fer i pensar sobre allò que fem. Ser exigents i autoexigents. Això costa i això cansa. Perquè quan creus que ja s’ha acabat, has de tornar a començar.
Un dels reptes que encara té pendents la societat actual és superar l’analfabetisme funcional i tecnològic, per afavorir l’adquisició de competències i eines necessàries per a la inserció professional, per a la vida social i familiar i per a l’exercici actiu de la ciutadania. Sabem la importància que té la formació de les famílies en relació amb l’èxit escolar dels seus fills. Sabem que a Catalunya, el nivells formatius de la població adulta són baixos, i que la participació en programes formatius també és baixa.
Un altre repte és el de saber generar participació en dinàmiques culturals i d’oci, aprofitant els recursos existents de la comunitat i creant-ne de nous. Sabem també que qui més aprofita aquests recursos són les persones que tenen les titulacions més altes, i no les que més ho necessiten.
I, la pregunta és: què estem fent per resoldre-ho?