Les tres coses que he après

Les polítiques de finançament educatiu han de contemplar el principi de flexibilitat per compensar, per exemple, l’acció educativa d’aquells centres ubicats en contextos remots o de vulnerabilitat social. Tot sovint, però, el finançament diferenciat es fa servir per promoure dinàmiques de competició entre centres educatius, sota la creença de que, d’aquesta manera, s’afavorirà la qualitat educativa. Una de les polítiques de finançament competitiu més esteses i debatudes internacionalment és la del val o voucher escolar - amb el que es pretén que el finançament públic segueixi la demanda enlloc de l’oferta. Els vals educatius s’han implementat a diversos països amb l’argument de que afavoreixen l’elecció escolar i les oportunitats dels grups més desafavorits. No obstant això, a la majoria de llocs on s’han posat en pràctica han generat majors nivells de desigualtat i segregació educativa per raons de classe social i ètniques(1). Això es deu, en gran mesura, a que, per una banda, les famílies més desafavorides no sempre disposen de bona informació sobre la qualitat dels centres a l’hora d’exercir la seva elecció; i, per l’altra, a que aquesta mena de polítiques atorguen incentius als centres per escollir els ‘millors’ alumnes. D’aquesta manera, els processos de tria/discriminació de l’alumnat esdevenen el principal element de competitivitat escolar, la qual cosa afavoreix la concentració dels alumnes rebutjats en determinats centres, que acaben essent estigmatitzats. Links: (1) http://www.oecd.org/edu/ceri/47229500.pdf