Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Anna Pons és analista de polítiques públiques a l’OCDE des del 2010 i actualment assessora a diversos països en l’implementació de polítiques educatives. És co-autora de la publicació Equity and Quality in Education (2012), que examina les estratègies per a combinar equitat i qualitat, d’una adaptació per a països asiàtics i nord-americans i d’informes individuals per a alguns països de l’OCDE. Ha participat en diverses conferències nacionals i internacionals sobre l’equitat i és membre del grup de treball sobre l’abandonament escolar de la Comissió Europea. També ha contribuït a un informe sobre estratificació social en escoles públiques i privades i ha revisat diverses publicacions de l’OCDE.
Els països que aconsegueixen combinar equitat i qualitat en educació posen l’accent en les primeres etapes educatives i en el diagnosi i l’actuació primerenca sobre les dificultats d’aprenentatge. És fonamental forjar unes bases sòlides per evitar que les diferències s’ampliïn en futures etapes educatives i acabin abocant l’alumne a l’abandonament escolar. En particular, les primeres etapes són clau per equipar i elevar les expectatives de l’alumnat d’entorns desafavorits per a futures etapes educatives.
Ara bé, prioritzar les primeres etapes educatives no significa deixar d’invertir o no donar suport a alumnes amb dèficits greus en etapes posteriors: el cost del fracàs escolar per a l’individu, l’economia i la societat encara són més elevats.
L’evidència mostra que certes polítiques educatives poden tenir efectes negatius per a l’equitat del sistema educatiu. Un exemple és la repetició de curs. L’evidència és clara: és poc efectiva i pot acabar resultant en l’abandonament escolar i, a més, resulta molt costosa. Per tant, cal replantejar-se l’ús de la repetició com a estratègia per a gestionar les dificultats d’aprenentatge. Cada vegada més països estan adoptant alternatives més efectives com, per exemple, detectar i actuar sobre les dificultats d’aprenentatge de manera estructurada i intensiva durant el curs escolar o permetre a l’alumne passar al curs següent amb reforços específics. Ara bé, cal que les escoles disposin de suficients recursos per a poder oferir aquestes alternatives i que els mestres estiguin ben preparats per a ensenyar en aules amb nivells més heterogenis.
Paradoxalment, les problemàtiques que presenta l’alumnat d’entorns desafavorits tendeixen a ser més complexes però la capacitat de les escoles en aquests entorns per a fer-hi front acostuma a ser menor, resultant en un alt risc de baix rendiment. Trencar aquest cercle viciós requereix polítiques específiques per a escoles desafavorides. Per exemple, cal assegurar que els equips directius siguin capaços de liderar el canvi, incentivar els millors mestres a ensenyar en les escoles on poden tenir un major impacte, crear ambients escolars que facilitin l’aprenentatge, fomentar tècniques d’aprenentatge més adaptades a l’alumne, i desenvolupar estratègies per involucrar més els pares que menys tendeixen a estar-ho.