Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Dirigeixo una organització al Canadà que treballa per recolzar l’educació pública a través del compromís dels pares i mares i dels ciutadans, de la producció de recerca i del treball amb els legisladors per assegurar-nos que tots els alumnes tenen igualtat d’oportunitats per a l’èxit. M’ocupo apassionadament de l’educació pública i del seu impacte en la societat.
Però trenta anys de recerca internacional demostren que allò que els pares fan a casa és el més important per a l’èxit de l’alumne. La qüestió, doncs, és com podem passar als pares el missatge sobre el compromís que més importa? Enlloc de centrar tots els esforços en aconseguir que els pares vinguin a l’escola, les escoles han de desenvolupar millors maneres de comunicar-se amb els pares a casa. Els pares han de saber que més important que la col·laboració, que limitar el temps de veure la tele o fins i tot, que controlar els deures, hi ha quatres coses que poden fer que poden marcar una gran diferència: tenir altes expectatives envers els seus fills, parlar-los cada dia de l’escola; ajudar-los a crear bons hàbits i actituds de treball i llegir-los o llegir amb ells tant sovint com sigui possible i durant el màxim de temps possible.
Les relacions fortes entre les famílies i l’escola tenen un impacte positiu en els alumnes, però hi ha alguns elements clau en què cal centrar-se per aconseguir que aquesta relació sigui efectiva.
• La relació ha de ser col·laborativa. La col·laboració entre famílies, professors i altres actors de l’escola està vinculada amb menys absentisme, amb més compromís per part dels alumnes i més interaccions positives.
• La comunicació ha de ser en tots dos sentits. La comunicació en tots dos sentits permet crear confiança entre els professors, els alumnes i els pares. Més confiança i una comunicació més efectiva farà que sigui més fàcil pels alumnes el pas entre escola i casa amb una bona actitud envers tots dos, cosa que permet millor resistència i resultats.
Les escoles no poden esperar passivament que les famílies s’hi acostin. Les escolen han de prendre la iniciativa i assegurar-se que les eines que utilitzen són rellevants per a tots els pares, i que s’enfronten activament als reptes com ara comunicar-se amb els pares que no poden arribar a l’escola, o que parlen altres llengües.
Els pares i les famílies tenen un paper clau en el sistema educatiu: amb els seus propis fills, amb les escoles dels seus fills i en la governança educativa. Els pares poden ser defensors, comentaristes de les polítiques i consellers vitals dels educadors, dels legisladors i de tot el sistema polític.
Però quan pensem en el rol dels pares i de les famílies en la governança, és important recordar que les habilitats no estan distribuïdes de forma igualitària entre totes les famílies. Les portes s’obren per a aquells que tenen capital social per obrir-les i les veus que sentim més sovint en educació són les de residents de llarga durada, classes mitjanes o altes amb educació universitària. Per a moltes famílies, el sistema educatiu ve amb barreres a la seva implicació, tant a nivell individual com governatiu.
El nostre objectiu hauria de ser treballar per construir més capacitats per tal que tots els pares i totes les famílies tinguin veu en el sistema, tot mantenint “un ull en el premi” de l’equitat d’accés i l’equitat de resultats.