Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació.
Sóc professor de filosofia de la Universitat de Girona. També he estat polític: diputat al Congrés i al Parlament, tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Girona i conseller d’Educació i Universitats del darrer govern de Pasqual Maragall.
L’aprenentatge o formació al llarg de la vida trenca la frontera temporal educativa que la tradició situava o bé en acabar l'etapa obligatòria o bé en assolir algun títol professional de qualsevol nivell. Ara ja es postula que l'educació continuï tota la vida. La idea que molta gent en té és la de l'actualització, sovint anomenada “reciclatge”, de signe professional o laboral: com que l'acceleració dels canvis tecnològics i productius és tan alta, es considera que tots els treballadors, tots els tècnics i professionals, fins i tot els titulats més solvents, necessiten posar periòdicament els seus coneixements al dia i incorporar els avenços que les tecnologies més variades posen a l'abast de l'aparell productiu. Això, però, només justificaria una formació al llarg del “temps laboral”, però estem parlant d’una formació “al llarg de la vida". Compte, doncs, amb aquest reduccionisme que neix de l’error conceptual bàsic de “viure per treballar” en comptes de “treballar per viure”.
Tota persona responsable veu que sempre pot millorar sobre si mateixa, i que la plasticitat del seu cervell –que és certament espectacular en l’edat infantil, tot i que després minvi– es manté tota la vida mentre no hi hagi malalties o accidents greus. Tota persona, doncs, mentre tingui la possibilitat d'influir en la conformació del seu cervell per gaudir d'una vida més plena, té com a mínim el dret –i per a molts, cada cop més el deure– de procurar la seva pròpia millora. Com que els objectius formatius són incomptables en aquest món tan ric i divers d’estímuls, la formació possible de cada persona segur que desborda el nostre limitat temps de vida. Mantenir-se en activitat i amb compromís amb la formació pròpia tota la vida és també una forma de posar en veritable valor l'experiència mateixa de viure. Si la vida no està sempre acompanyada d’una actitud autoeducativa, l'experiència esdevé rutina cega i estèril, repetició borda d'allò que s'ha fet sempre i que sempre es farà igual.
Més enllà de la millora periòdica de la capacitat productiva, tota persona té dret a la millora permanent d'aquelles capacitats, habilitats o tractaments de matèries de la vida que li siguin d'interès. Un país que ha estat sempre molt poc estimulador de la formació cultural en terrenys com ara la música, el teatre, la literatura, les arts plàstiques –o encara menys en els de formació d'hàbits de participació social i política– necessita molt que es difongui la idea que sempre s'hi és a temps. Mai no passa el moment de l'aprenentatge cultural, artístic, social o polític. L'objectiu principal d'aquesta formació al llarg i “a l’ample” de la vida seria assolir la plenitud, entesa en tota la seva pluralitat i forma polièdrica de valors que el sistema educatiu formal tendeix a reduir, erròniament, als aspectes més estrictament cognitius de la construcció personal. Valors ètics, sociopolítics, culturals i estètics o de sensibilitat per les arts i la natura en serien protagonistes.