Josep M. Mominó

Professor de la UOC

Sóc professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i investigador de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) d'aquesta mateixa universitat. Abans d'incorporar-me a la Universitat, he exercit com a mestre, en les diferents etapes de l'educació obligatòria.

Les tres coses que he après

El nostre model educatiu sembla poc apropiat per formar ciutadans per a la societat del coneixement.

En la nostra societat, la lògica de la producció massiva de béns perd protagonisme acceleradament en la mesura que, en un món globalitzat, la creació i gestió del coneixement esdevenen les formes més rellevants de treball i productivitat. En un context com aquest, el nostre sistema educatiu encara actua, en els seus elements fonamentals, seguint els paràmetres que establia la industrialització. La magnitud d’aquest canvi de paradigma social i econòmic, però, no deixa de pressionar el sistemes educatius per tal que allò que s’ensenya, però també com s’ensenya i com s’avalua serveixi perquè els joves puguin obtenir el tipus de competències que necessitaran per poder desenvolupar-se com a persones i ciutadans actius en la societat del coneixement. Les escoles s’hauran de dotar de la flexibilitat organitzativa necessària per poder esdevenir un escenari en què els aprenents siguin els veritables protagonistes i trobin l’oportunitat de posar en joc aquestes competències quotidianament.

Cal trobar fórmules de lideratge pedagògic compromeses amb la innovació en el sistema educatiu.

Tot i que l’economia i, a la vegada, amplis sectors de la nostra societat s’estan transformant arreu del món, l’educació canvia molt més lentament, malgrat que l’exigència d'innovació que rep ja és enorme. El consens en les fites a assolir és ample, però, la direcció per arribar-hi està molt menys definida. Llevat d'excepcions remarcables, les escoles no han sabut desenvolupar i sostenir les estratègies d'innovació necessàries per respondre al canvi profund de la nostra societat amb una renovació equivalent en els seus plantejaments pedagògics i organitzatius tradicionals. El lideratge, com a factor crític, ha guanyat pes en el debat públic i en les polítiques educatives. No han estat resoltes, però, les dificultats per trobar fórmules administratives i d'estatus professional que han de permetre l’articulació del lideratge pedagògic amb què els equips directius han de promoure projectes educatius específics, compromesos amb la personalització de l’aprenentatge de tots els alumnes.

L’escola ha d'aprendre a funcionar com a node d'una xarxa educativa.

El model d'organització en xarxa va configurant progressivament l’activitat en tots els àmbits de la nostra societat. Les activitats estratègicament dominants es produeixen a través de xarxes globals de comunicació i el coneixement les impregna fins a tal punt que resulta cada vegada més difícil restringir-lo a l’àmbit d'institucions o grups d'activitat específics. En aquest context, l’escola ha guanyat valor estratègic, però, simultàniament, ha perdut la seva posició de monopoli pel que fa a la conservació i reproducció del saber. Les fórmules organitzatives pròpies de l’escola tradicional, però, resulten poc adequades per respondre a les possibilitats que genera la societat xarxa. Els centres educatius haurien de deixar de ser concebuts com a recintes tancats i aprendre a construir vincles, més enllà de l’escola, per a la participació en projectes educatius, articulats en xarxes horitzontals de geometria variable, que poden trobar en les TIC un poderós aliat per a la col•laboració.

Formulari de cerca

Les tres coses que he après

El nostre model educatiu sembla poc apropiat per formar ciutadans per a la societat del coneixement.

Cal trobar fórmules de lideratge pedagògic compromeses amb la innovació en el sistema educatiu.

L’escola ha d'aprendre a funcionar com a node d'una xarxa educativa.